Llengües
L'ORACIÓ
L’oració és un conjunt de paraules ordenades i amb sentit complet.
Totes les oracions tenen com a mínim un verb i estan formades per dues parts: el subjecte i el predicat, que concorden en nombre i persona.
-
El subjecte: és la part en què s’indica qui fa l’acció del verb.
-
El predicat: és la part en què es diu alguna cosa del subjecte.
SUBJECTE
EL SUBJECTE POT SER
-
Un nom: Harry té dues germanes.
-
Un pronom: Ell té dues germanes.
-
Un grup nominal: La germana de Ron té dues germanes. La paraula més important del subjecte és el nucli, que és un nom o un pronom i que pot anar acompanyat de determinants i complements.
-
El determinant: pot ser un article (els sorolls), un possessiu (mon pare) o un indefinit (qualsevol persona).
-
El complement: pot ser un adjectiu (els sorolls forts) o un grup de paraules introduït per una preposició (els sorolls del carrer).
-
CLASSES DE SUBJECTE:
Segons la veu del verb, el subjecte pot ser:
-
Subjecte agent: el subjecte fa l’acció del verb (Joanne Rowling va escriure un conte).
-
Subjecte pacient: el subjecte rep l’acció del verb (El conte va ser escrit per Joanne Rowling).
Si el subjecte no apareix en l’oració, es diu que està elidit. Podem saber quin és per la desinència del verb (Parla anglés ➝ ell / ella).
El predicat d’una oració indica allò que es diu del subjecte.
El nucli del predicat és sempre un verb.
Hi ha dos tipus de predicat:
-
Predicat nominal: està format per un verb copulatiu (ser, estar, semblar o paréixer) i un atribut que complementa el verb (Potter és mag).
-
Predicat verbal: està format per qualsevol verb que no siga copulatiu i pot dur complements o no (Hagrid treballa en una escola). Aquests verbs es diuen predicatius.
COMPLEMENTS DEL PREDICAT
En les oracions, per tal d'afegir informació, el predicat va acompanyat de complements. Els complements més importants són els següents:
OBJECTE DIRECTE
El complement directe (CD), també anomenat "objecte directe", és una de les funcions de la SINTAXI.
És l'element que completa el significat del verb perquè ens diu l'objecte sobre el qual recau l'acció verbal
Veig el nen: El veig.
Han comprat els llibres: Els han comprat.
Mire la Maria: La miro.
Mire aquelles bicicletes: Les mire.
El meu germà regala bombons. El meu germà en regala.
Diu que no vindrà. Ho diu.
Jaume vol el patinet. Jaume el vol.
EL CD RESPON A LA PREGUNTA QUÈ FA EL SUBJECTE?
El CD pot ser substituït pels pronoms febles el, els, la, les, en, ho.
Si l‟oració porta un CD és transitiva.
Hi ha verbs que sempre exigeixen un CD: tenir, fer, veure...
Ell ha fet l'experiment.
Els altres verbs són intransitius. Són aquells que es construeixen sense complement directe.
OBJECTE INDIRECTE
El complement indirecte (CI), també anomenat "objecte indirecte"expressa a qui va dirigida l’acció del verb. Pot estar format per un nom, un grup nominal o un pronom i va sempre introduït per les preposicions a o per a.
El complement indirecte es pot substituir pels pronoms em, et, li, ens, us / vos, els i les seues variants.
Marta ha comprat un regal a Raül i Laia li ha comprat un gelat.
Hem deixat una mica de sal als veïns.
Has fet un beset a la iaia?
Tenim una sorpresa per a vosaltres!
La propina és per al cambrer; ens ha atés molt amablement.
Normalment, en una frase sense CD tampoc no hi ha CI.
Pot aparèixer amb verbs transitius o intransitius.
No admet ser passat a passiva.
COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL
El complement circumstancial (CC) és el complement del verb que expressa una circumstància; és a dir, el lloc, el temps, la manera, la companyia, l’instrument, la quantitat, etc.
És un complement no exigit pel verb i, per tant, prescindible, és a dir, que si no estiguera no canviaria res a l'oració. És informació addicional.
------CASTELLANO------
EL TEXT INSTRUCTIU
Potser:
És un adverbi que indica una possibilitat d'allò que estem dient. Equivaldria per exemple a: "a la millor", "tal vegada".
POTSER seria l’equivalent al quizás castellà .
-
Potser el vostre amic vindrà demà.›
-
Potser demà farem una paella.›
-
Tal vegada potser seria millor que no parlares.
Pot ser:
És una estructura formada per l'auxiliar 'pot' i el verb 'ser'. Significa si allò 'realment és o no és', recordem que hi ha el verb 'ser', principal diferència del 'potser'.
Podem comprovar que pot ser és correcte si "pot", com a verb que és, admet un canvi de temps verbal a passat o futur: podia ser, pogué ser, podrà ser, etc.
POT SER seria l’equivalent al puede ser castellà.
Això pot ser benvingut si el govern actua a temps.
Tal com tu ho expliques, això no pot ser viable de cap de les maneres.
Ell pot ser el pròxim delegat
Això no pot ser. Jo no m’ho crec!